5 d’Agost. ETAPA 3. COLMARS- LA COLLE
SAINT MICHEL 41 km 1500 mt desnivell
Iniciarem
el tercer dia contents i disposats a gaudir d’un dia d’autèntic mtb en el que
confiàvem que el curt kilometratge i el no excessiu desnivell el faríem bastant
bo de dur. Així rodant i de bon rotllo
començarem la pujada per la carreterona asfaltada del coll de Champs que la
seguirem durant quasi 8 km en que agafarem un bon desnivell d’uns 600 mt, i es
que als Alps hi ha que reconèixer que els desnivells reten.
Tot i això no férem la pujada d’una tirada, ja que devers la meitat passarem per davant una caseta mig penjada sobre el fort pendent i que darrera tenia una terrasseta que varem suposar devia tenir unes vistes impressionants, a mes a mes, com que era un bar, varem caure a la tentació d’entrar per prendre qualque cosa: una orangina local o un cafè, que mes tard valoraríem amb la seva justa mesura.
Quan deixarem la carretera, començarem un divertit i tècnic single track que anava bordejant la muntanya i a poc a poc anava agafant cota de manera suau, així sense adonar-nos entrarem a una altre vall que si be sortia també de Colmars no tenia cap pista que la puges, es a dir estàvem a una vall bàsicament deshabitada. Un cop abandonat el bosc entrarem al fons de vall i seguirem pujant sempre amb l’esperança que en el coll que pareixia que teníem al davant comences la baixada, però no era així, desprès d’un suposat coll, la vall continuava amb un altre escaló.
Així anàrem superant graó darrera graó, mentre passava el temps i evidentment no trobàvem cap lloc per avituallar-nos , menys mal que cada cop que trobàvem aigua recarregàvem i almenys anàvem hidratats. En el penúltim gran escaló de la vall, el rierol formava un petit gorg en el que els valents d’en gery i Joan es refrescaren.
A la fi arribarem al darrer replà, que en aquest cas era clarament d’origen glacial i en el que segurament en els seu moment hi hagué una antiga glacera, avui en dia era un prat totalment sec llevat de dos grans bassals, restes també d’uns suposats llacs també esdevinguts a menys.
Tot i això no férem la pujada d’una tirada, ja que devers la meitat passarem per davant una caseta mig penjada sobre el fort pendent i que darrera tenia una terrasseta que varem suposar devia tenir unes vistes impressionants, a mes a mes, com que era un bar, varem caure a la tentació d’entrar per prendre qualque cosa: una orangina local o un cafè, que mes tard valoraríem amb la seva justa mesura.
Quan deixarem la carretera, començarem un divertit i tècnic single track que anava bordejant la muntanya i a poc a poc anava agafant cota de manera suau, així sense adonar-nos entrarem a una altre vall que si be sortia també de Colmars no tenia cap pista que la puges, es a dir estàvem a una vall bàsicament deshabitada. Un cop abandonat el bosc entrarem al fons de vall i seguirem pujant sempre amb l’esperança que en el coll que pareixia que teníem al davant comences la baixada, però no era així, desprès d’un suposat coll, la vall continuava amb un altre escaló.
Així anàrem superant graó darrera graó, mentre passava el temps i evidentment no trobàvem cap lloc per avituallar-nos , menys mal que cada cop que trobàvem aigua recarregàvem i almenys anàvem hidratats. En el penúltim gran escaló de la vall, el rierol formava un petit gorg en el que els valents d’en gery i Joan es refrescaren.
A la fi arribarem al darrer replà, que en aquest cas era clarament d’origen glacial i en el que segurament en els seu moment hi hagué una antiga glacera, avui en dia era un prat totalment sec llevat de dos grans bassals, restes també d’uns suposats llacs també esdevinguts a menys.
Tot i
això el paisatge era impressionant, i el mes increïble era que estàvem rodant còmodament per uns paratges solitaris a mes de 2000 mt. La
felicitat hagués estat complerta si no fos per que teníem els depòsits de combustible
bastant buits i els motors començaven a ressentir-se.
Es en aquestes situacions mes exigents quan es pot parlar de les aptituds dels distints motors. Hi ha motors de màxima eficiència, en els que s’aconsegueixen potencies importants amb un consum energètic relativament moderat, per altre banda hi ha motors que per aconseguir aquestes potencies necessiten motors en perfectes condicions i un alt consum de combustible Evidentment també hi ha motors que no cerquen grans potencies i per tant el seu consum es relativament moderat. Aquest dia quedà clar els distints tipus de motors que configuraven aquesta expedició.
Es en aquestes situacions mes exigents quan es pot parlar de les aptituds dels distints motors. Hi ha motors de màxima eficiència, en els que s’aconsegueixen potencies importants amb un consum energètic relativament moderat, per altre banda hi ha motors que per aconseguir aquestes potencies necessiten motors en perfectes condicions i un alt consum de combustible Evidentment també hi ha motors que no cerquen grans potencies i per tant el seu consum es relativament moderat. Aquest dia quedà clar els distints tipus de motors que configuraven aquesta expedició.
Desprès
de superar, aquesta vegada si, el darrer graó, en el que alguns ho férem en part a peu, iniciarem la baixada,
la gran baixada de mes de 18 km dels que podríem dir que uns 14 foren per
tirany, i quan un diu tirany, es tirany, ja que per aquelles dessolades
muntanyes no hi havia cap tipus de pista. Es notava que estàvem a una vessant
sud ja que aviat la vegetació es tornà mes seca, per altre banda el terreny
també estava bastant descarnat amb nombroses pedres. Una d’aquestes fou la
causant de la que podríem dir la única averia del viatge, quan en Joan va fer
un tall a les seves sobredimensionades cobertes que eren la gran amortiguació
de la seva doble rígida.
Al final va tenir que posar càmera i a partir d’aquest moment els impactes que rebia la bici nomes eren esmorteïts per l’invento de la tija flexible que havia instal·lat, obstinat com un caparrut en no voler posar una suspensió a la forca. L’incident servi perquè aquest narrador pogués anar baixant tranquil·lament mentre anava informant als distints membres que a poc a poc s’anaven aturant al veure que la resta no baixava. Al final arribarem a una carreterona que duia a un poblet anomenat Peyresq, i que fins fa uns anys havia quedat abandonat i en runes. Tot i això fa uns anys s’organitzà tot un projecte de rehabilitació per part de diverses universitats i avui en dia l’empren com a lloc de trobades.
Un cop que en miky ens ratificà que allà no hi havia cap bareto obert decidirem recórrer els pocs kilòmetres que ens quedaven fins el “guite” del “col de saint michel”. Com era d’esperar , en arribar allà ens afuarem al bar per omplir una mica les panxes amb una espècie de “tente en pie”, ja que per l’hora que era no procedia dinar però encara quedava una estona per sopar. El resultat fou que aquell dia ens gastarem mes doblers amb birres i productes “tipiquis” que amb la mitja pensió que teníem contractada.
L’espera tambe ens servi per fer un poc de bugada però no per fer netes les bicis ja que no ens ho deixaren fer ja que tenien restriccions d’aigua per la sequera. Increïble però cert, als Alps, aquest any molts de pobles han tingut que prendre mesures de restricció. Desprès d’un potent sopar i una passejadeta per les quatre cases que formen aquest llogaret ens anàrem a dormir . El primer dia férem de golafres i ho patirem, amb la set del segon dia i la fam del tercer un podria pensar que ja havíem porgat els nostres pecats i complert el “cupo” d’incidències, però pel vespre el cel retronà i ens avisà de la seva presencia.
Al final va tenir que posar càmera i a partir d’aquest moment els impactes que rebia la bici nomes eren esmorteïts per l’invento de la tija flexible que havia instal·lat, obstinat com un caparrut en no voler posar una suspensió a la forca. L’incident servi perquè aquest narrador pogués anar baixant tranquil·lament mentre anava informant als distints membres que a poc a poc s’anaven aturant al veure que la resta no baixava. Al final arribarem a una carreterona que duia a un poblet anomenat Peyresq, i que fins fa uns anys havia quedat abandonat i en runes. Tot i això fa uns anys s’organitzà tot un projecte de rehabilitació per part de diverses universitats i avui en dia l’empren com a lloc de trobades.
Un cop que en miky ens ratificà que allà no hi havia cap bareto obert decidirem recórrer els pocs kilòmetres que ens quedaven fins el “guite” del “col de saint michel”. Com era d’esperar , en arribar allà ens afuarem al bar per omplir una mica les panxes amb una espècie de “tente en pie”, ja que per l’hora que era no procedia dinar però encara quedava una estona per sopar. El resultat fou que aquell dia ens gastarem mes doblers amb birres i productes “tipiquis” que amb la mitja pensió que teníem contractada.
L’espera tambe ens servi per fer un poc de bugada però no per fer netes les bicis ja que no ens ho deixaren fer ja que tenien restriccions d’aigua per la sequera. Increïble però cert, als Alps, aquest any molts de pobles han tingut que prendre mesures de restricció. Desprès d’un potent sopar i una passejadeta per les quatre cases que formen aquest llogaret ens anàrem a dormir . El primer dia férem de golafres i ho patirem, amb la set del segon dia i la fam del tercer un podria pensar que ja havíem porgat els nostres pecats i complert el “cupo” d’incidències, però pel vespre el cel retronà i ens avisà de la seva presencia.
2 comentarios:
Tot i el dur que va ser aquest dia, pareix el més interessant, i per les fotos, el paisatge espectacular. I parlant de fotos,que les haveu fetes amb paper carbó triple còpia o què? M'imagino que la síndrome H.L.P. va fer acte de presència, al manco al seu descobridor, jeje. Bona etapa i bona enveja per la meva part.
Pots aclarir els tipus de motors i els xassís ?
Bona crònica, grans records.
Publicar un comentario